dijous, 13 de setembre del 2012

Laos, el millor final per a la nostra aventura

Per a molts, Laos és el país a on la vida transcorre més lentament i calmada del sudest asiàtic, un retir espiritual a on retrobar-se a un mateix. Nosaltres estem decidits a deixar-nos portar per aquest pausat misticisme que hipnotitza cada vegada a més viatgers.
 
Per arribar fins a Luang Prabang volem en un petit avió d'hèlix, pràcticament buit, des de Siem Reap. Arribem a un minúscul i cassolà aeroport que et dóna la benvinguda amb el somriure dels seus funcionaris i la relaxada actitud de les seves mesures de seguretat. Un cotxe ens acosta a l'hotel i immediatament, en traspassar la porta, quedem envoltats per un silenci i una calma que ens acompanyaran durant la nostra estada a Laos.
El nostre petit avió d'hèlix de Vietnam Airlines
 
My Dreams Boutique Resort és un hotel allunyat de la zona turística, amb luxoses estances d'estil tradicional laosià; tot un regal per a la nostra darrera estada. Una discreta entrada, envoltada de les humils cases de les afores de la ciutat, et condueix fins al complex de construccions de fusta sobre pilones, i davant s'obre un jardí que arriba fins al riu Nam Khan, un afluent del Mekong.

Vistes des de l'interior de la nostra habitació
 
A Luang Prabang trobem la més exquisida mostra d'arquitectura budista: enormes temples a on el color daurat brilla amb intensitat i els monjos, vestits amb túniques taronges, no semblen desentonar entre els carrers de cases colonials franceses. La cerimònia d'ofrena d'almoines de menjar encara es celebra cada matí, en sortir els primers rajos de sol, als carrers de la ciutat. Es tracta d'un espectacle imprescindible per comprendre la filosofia budista i les tradicions laosianes.
Façana del Sim, edifici principal a on resen els fidels i s'ordenen als monjos, als peus del Phou Si

Certament, la religió aquí és un fet cultural que es recep a cada racó i a cada gest: ornaments florals a mode d'ofrenes pels carrers, els monjos passejant entre la gent, els temples que apareixen a cada cantonada, l'amabilitat dels seus habitants, l'olor a encens de l'aire que es respira...
 
Un Petit Nid Biblio Bistro és el restaurant a on ens trobem. Es tracta d'un restaurant econòmic que destaca per la seva arquitectura i cuidada decoració. L'edifici, construït el 1854, és una obra mestra de l'època colonial francesa, adornat amb moderns mobles de teca. Un espai fabulós a on degustar alguns plats de la cuina tradicional laosiana.
Interior del restautant Un Petit Nid Biblio Bistro

El paisatge que ens envolta és fascinant, la bellesa natural de Luang Prabang satisfà la nostra sed de pau i tranquil·litat, amb un convidat d'excepció: el riu Mekong, i la densa jungla com a teló de fons. Una de les millors formes de connectar amb la natura és a través d'un passeig en vaixell pel contundent riu Mekong, que banya els peus de les muntanyes cobertes de densa jungla, i permet observar la vida quotidiana de la seva gent i la seva naturalesa salvatge.



Vistes des del recorregut pel riu Mekong, a l'alçada de les coves de Pak Ou

A només 32 km de Luang Prabang, després d'atravessar la jungla i diversos poblats del nord de Laos, descobrim les cascades de Kuang Si. Un lloc magnífic a on gaudir d'un refrescant bany als gorgs que es formen, envoltats d'una bellesa gairebé irreal.

La cascada de Kuang Si

Però sens dubte, la gastronomia més autèntica de Laos la trobem als seus carrers. Diverses paradetes es succeeixen pels carrers oferint gran diversitat de fideus, verdures, fruites... Però si alguna de les propostes sedueix els nostres sentits més primaris és la deliciosa olor dels cuinats a la brasa: carns, peixos i amfibis es cuinen lligats a un pal de bambú sobre brases calentes i s'acompanyen de l'arròs nacional, l'sticky rice, una varietat enganxifosa que permet menjar-lo amb la mà, barrejant-lo amb l'acompanyament escollit... Senzillament deliciós!
 
Realment l'estada a Luang Prabang ens ha descobert l'harmonia perfecta entre natura, cultura i gastronomia que fan d'aquesta destinació el millor lloc per quedar-se i, malauradament, acabar el nostre viatge...

dilluns, 10 de setembre del 2012

El misteriós món perdut dels temples d'Angkor

Després de la sorollosa i animada Ho Chi Minh, ens dirigim a Cambodja, a on el ritme de vida es desaccelera i la pobresa s'accentua. Situats en una densa jungla, al nord oest del país, els impressionants temples d'Angkor et transporten a un misteriós món perdut.



La millor forma d'apreciar la bellesa i fascinació d'aquests temples és aconseguir petits moments de sol•litud. Ja sigui a primera hora del dia o aprofitant les darreres hores de sol, o bé perdent-se per qualsevol racó, entre trossos de temples caiguts i coberts de molses. Precisament l'encant dels temples més senzills i desconeguts és poder connectar d'alguna forma mística amb la seva funció real.


El complex religiós més gran del món, Angkor Wat, es desplega davant dels nostres ulls com una enorme catifa a on sobresurten les cinc torres centrals, símbol de Cambodja. La precisió i riquesa dels seus relleus, a més de la seva bona conservació, la fan la visita més rellevant del complex.
Vista d`Angkor Wat

Si existeix un indret especialment misteriós i fascinant és Ta Prohm. La força i espectacularitat de les formes de les arrels sobre la pedra tallada originen imatges incomparables. En època de pluges, com en el nostre cas, l'escena queda arrodonida amb la inundació parcial d'algunes zones, que li confereix un aspecte salvatge i enigmàtic.
Arbre del cocodril, al temple de Ta Prohm

L'allunyat complex religiós de Banteay Srei, sovint oblidat en molts recorreguts turístics, és una joia arquitectònica per la delicadesa i detall de les seves talles. L'estructura, de color rosat, ofereix imatges precises de belles apsares i escultures de diversos personatges de les creences hindús.


Temple de Banteay Srei

Per tornar a Siem Reap, agafem una drecera que ens condueix a través de camins fangosos entre els poblats rurals de la zona. És una ocasió excepcional en la que poder descobrir i sorpendre'ns amb els costums i rutines dels cambodjans del camp. Simples cases de fusta i fulles de palmera s'alcen sobre quatre pilars que les protegeixen d'inundacions i animals salvatges. Els nens juguen entre els animals domèstics i les cases d'esperits, que no falten a cap llar. Mentre s'alternen camps d'arròs irregulars cultivats entre palmeres i arbusts.

Siem Reap ofereix altres punts d'interès, com el típic mercat o visitar el llac més gran del sudest asiàtic, el Tonle Sap.
Imatge de les cases flotants dels poblats del Tonle Sap

Una vegada a la ciutat, intentem trobar l`essencia urbana dels cambodjans, pero ens sobta una ciutat destrossada pel turisme i sense referencies arquitectoniques originals. Ens refugiem en un minuscul restaurant nomes frequentat per locals, a on ni tan sols entenen l`angles. Una cuina tradicional tipica khemer, eleborada de manera sincera i simple, ens descobreix aquesta gastronomia i ens allunya per uns instants de la farsa turistica que ens espera fora.
Vista des de la nostra taula de la cuina oberta del Chanrea Dom Makara



divendres, 7 de setembre del 2012

L'amant de l'antiga Saigon

Marxem de Hue per agafar un vol cap a la nostra darrera destinació a Vietnam. Potser l'antiga Saigon és la culpable de tot aquest viatge per Indoxina... L'amant, de Marguerite Duras, és la novel•la que va impregnar-nos d'una estranya melangia i sensualitat cap a aquest país que altres associen a guerres i plantacions d'arròs. Així que el nostre viatge és un impuls emocional i Saigon el nucli de tota la nostra pel•lícula.



Res queda de la colonial ciutat, ara anomenada Ho Chi Minh City, excepte alguns edificis emblemàtics. En realitat es tracta d'una ciutat capitalista occidental, sense personalitat, enmig d'un país comunista i tradicional. Un dels motius pels quals els turistes visiten aquesta zona son els túnels de Cu Chi i museus sobre la guerra...

Intentant trobar les restes de les sensacions deixades per Duras en la nostra impronta, ens dirigim al delta del Mekong. Una senzilla barca ens transporta pel riu d'aigües marrons i plantes arrossegades per la corrent. Després d'una bona estona, ens acostem a Vinh Long en el precís moment en el què un transbordador passa a la gent d'una banda a l'altra del riu... I la nostra ment se'n va cap a l'inici de la pel•lícula, quan ella està recolzada a una barana del transbordador, mentre ell la observa des del seu elegant cotxe negre. Precisament en aquell transbordador que la porta fins a Vinh Long...
Passeig pel delta del riu Mekong

Desembarquem a la riba de Vinh Long i un cotxe ens porta de nou fins a l'antiga Saigon. Per sorpresa nostra ens comenten que es tracta de la mateixa carretera que existia en època colonial, és a dir, estem fent el mateix trajecte que els nostres protagonistes, mentre els seus dits juguen i les seves mans s'entrellacen.

La curiositat ens porta fins a Cho Lon, el barri a on es trobaven els dos amants i, avui dia, un animat centre comercial, sobretot de comerç a l'engròs (mercat de Binh Tay), molt allunyat de l'arquitectura senzilla del barri xinés a on ell tenia la seva casa de solter.

La seducció del nostre paladar arriba de la mà del restaurant Húóng Lài, literalment "aroma de jessamí". Un local encantador, íntim, que sorprèn enmig de la sorollosa i impersonal Ho Chi Minh... Un bol ple de fragant jessamí perfuma la nostra taula, i la seva cuina, deliciosa, delicada i gens pretenciosa, ens omple de nostàlgia per haver d'abandonar al nostre amant...
Postres i té al restaurant Huong Lai

dimecres, 5 de setembre del 2012

La ciutat imperial de Hue

Després de la màgia turística de Hoi An, la serietat històrica de Hue ens espera. La ciutat imperial ens rep amb el soroll de motos i clàxons tradicional de les ciutats vietnamites.

A Hue trobem un dels pocs testimonis en pedra de la història de Vietnam. La ciutadela, a on residia l'emperador, el riu Perfum, amb les seves barques del drac, i la Pagoda Thien Mu, residència dels monjos pacifistes, són algunes de les visites obligades.
Barques del drac, al riu Perfum
Però si hem de destacar algun punt imprescindible serien, sense dubte, les tombes de Kai Dinh i Tu Duc. La primera, contundent per la seva antrada empinada, a on dos dracs enormes et saluden, sorprèn pel seu bon estat de conservació. El color negre, que ha impregnat el ciment de la seva construcció, la fa més sòbria i elegant.
Tomba de Kai Dinh

La tomba de Tu Duc, més antiga, ofereix un paisatge idílic. Va ser construïda com una casa de descans abans de ser la tomba de l'emperador i això s'aprecia per l'arquitectura relaxada que convida a passejar al voltant de llacs i boscos. Certament un lloc per gaudir de la seva pau i el bon gust d'aquest emperador, sensible a la natura, la poesia i la pintura.
Tomba de Tu Duc, zona de descans davant del llac


A Hue ens torna a sorprendre la seva excel•lent gastronomia. Guiats per una recomanació i les ganes de degustar veritable menjar vietnamita cassolà, ens endinsem en el menjador d'una família humil que l'han habilitat per preparar menjar per a quatre taules. L'encant d'aquesta família i la senzillesa del local et fan sentir com a casa, i la bona cuina acaba d'arrodonir l'experiència.

Per trencar amb la rigidesa de la ciutat imperial, decidim perdre'ns pels seus carrers, a on un munt de cares somrients i que encara es sorprenen de veure occidentals, ens conviden a continuar el nostre tranquil passeig i a descobrir el seu mercat, temples abandonats, la riquesa del menjar del carrer, la vida quotidiana dels seus habitants que pots observar a través de les seves portes i finestres sempre obertes...

Les Jardins de la Carambole és un restaurant que rememora l'elegància colonial francesa de principis del segle passat. A més de gaudir d'una degustació dels típics plats de Hue, ofereixen un servei impecable, amb una cuina excel•lent que ens deixa amb un bon gust de boca...
Interior del restaurant Les Jardins de la Carambole

dilluns, 3 de setembre del 2012

Hoi An i el Viatge de la Chihiro

Tot i que no tenim constància que els Studio Ghibli s'hagi inspirat en aquesta ciutat per a la seva pel·lícula "El viatge de la Chihiro", a nosaltres ens ha transportat a l'inici, quan s'apaguen els llums, s'encenen els fanalets i apareix un món ple de màgia...



I és que precisament l'encant de Hoi An resideix més aviat en aquesta imatge de ciutat de conte, que no pas en els seus temples, pagodes i altres punts d'interès turístic.

En travessar l'entrada al barri antic descobrim un munt de cases de colors perfectament decorades i preparades per al turisme, com les casetes del parc temàtic abandonat que troben la Chihiro i els seus pares en travessar el túnel.
Els famosos fanalets de Hoi An

Un cop cau el sol, els fanalets de colors s'encenen per tots els carrers i comencen a sortir els residents de la ciutat "encantada". Potser és la imatge més impactant de Hoi An, doncs totes les cases i arbres del carrer tenen fanalets de diferents formes i colors que encenen com a tradició, que ara s'ha convertit en atracció turística.
Vistes dels carrers de Hoi An a la nit

Descobrim el pont que travessa el riu i separa el món real del màgic, és a dir, un pont que connecta el barri antic, amb les seves perfectes casetes de fantasia, amb el barri nou, a on viu la majoria de la gent.

Un dels punts turístics més coneguts és el pont cobert japonés, que misteriosament s'assembla molt al vaixell que apareix a la pel•lícula carregat d'esperits que visiten la casa dels banys.
Imatge de la pel·lícula "El viatge de Chihiro"

Imatge del pont japonés de Hoi An

Una música llunyana ens crida l'atenció i ens recorda al passatge en el què tot el personal de la casa dels banys canta i balla per a un esperit suposadament ric. Ens acostem i resulta ser un joc semblant a la quina, en el què dos cantants van recitant el nom de la carta que els ha sortit mentre que entre el públic es van aixecant les mans dels que tenen aquell nom a la seva targeta per reclamar el seu premi.

La nostra estada finalitza amb una passejada per les seves platges de sorra blanca. Allà vam trobar unes barques tradicionals rodones, exactament iguals a la barqueta que transporta a la Chihiro fins a l'estació de tren. No són moltes casualitats?
 
Imatge de les barques tradicionals dels pescadors de Hoi An
 

divendres, 31 d’agost del 2012

Badia de Halong: un paisatge de pel•lícula

Propera destinació: la badia de Halong. Per aconseguir-ho hem de tornar a Hanoi en el mateix tren nocturn i des d'allà un cotxe ens transporta fins al port de Halong, a on ens espera la tripulació del nostre Jonc (veler tradicional). Ja des de la carretera intuïm en l'horitzó un paisatge que dibuixa siluetes arrodonides que sorgeixen de l'aigua. Una imatge que ens recorda que això només pot ser a Àsia...
Vistes des del Jonc, endinsant-nos entre les illes de la badia de Halong

El vaixell ens transporta fins a un racó recollit entre les illes i des d'allà ens conviden a nedar en les seves aigües color maragda. L'aigua calenta i la verdor a les illes al nostre voltant ens proporcionen un estat de relaxació i desconnexió del món real...

Pujar a la coberta per veure la posta de sol és una experiència única, però si encara pot ser més romàntic aquest passeig és podent gaudir de la llum de la lluna plena il•luminant les illes i l'aigua en la companyia adequada... I poder dormir tota la nit amb les finestres obertes per poder comprovar cada vegada que et despertes, que encara continues somiant...
Posta de sol entre les illes de Halong

A més de gaudir del paisatge des del vaixell, una activitat molt recomanable és pujar els més de 400 esglaons de la illa Ti Top per aconseguir una de les millors vistes panoràmiques de la badia. Per acabar nedant de nou en la seva platja de sorra blanca.

Vistes panoràmiques des del Ti Top

Encara no oblidem el silenci que ens envoltava, la serenor de la seva aigua i la màgia de les formes de les gairebé 2000 illes de la badia. Sense dubte, un dels paisatges més espectaculars del nostre viatge... I per a que podeu sentir aquest paisatge de pel•lícula, us deixem una d'imprescindible per endinsar-se en aquest univers:


dijous, 30 d’agost del 2012

Sa Pa i les muntanyes del Nord de Vietnam

Per fugir del caos de Hanoi, hem volgut viatjar cap al lloc a on es dirigeixen els residents de la ciutat quan volen relaxar-se: Sa Pa. Per arribar fins aquí, agafem un tren nocturn des de Hanoi (que dura més de 8 hores) fins a Lao Cai, una ciutat fronterera amb la Xina. Des d'allà, un cotxe ens porta a un mercat a Coc Ly, a on es concentren les diferents ètnies de la regió per vendre els seus productes, però sobretot per retrobar-se i dinar plegats. En aquest recorregut hem anat deixant enrera els pocs turistes que vèiem a Hanoi per sentir-nos els únics occidentals que visiten aquest mercat.

Una petita barca oxidada, conduïda per un membre de la ètnia Tay, ens transporta pel riu Chay. Per fi hem arribat al Vietnam dels nostres somnis: un lloc sorprenentment màgic, que t'atrapa entre les parets de vegetació densa i de regalims d'aigua, que et fan sentir que et dirigeixes cap a una aventura fantàstica. Entre mig ens aturem al seu poblat, el Trung Do, a on visitem a un grup d'homes que preparen ofrenes i que ens conviden a prendre té amb ells a l'interior d'un preciós temple.
Passeig pel riu Chay

Visitem la casa d'un home d'uns 90 anys que ens ensenya casa seva i ens somriu sense parar... I pel camí, una dona gran ens convida a prendre té amb la seva família, per explicar-nos que havia estat infermera durant la guerra amb els francesos. Encara no acabem d'entendre com és possible que tots obrin les portes de casa seva a uns estranys dels que només esperen una mica de conversa...
Conversant amb membres del poblat de Trung Do al temple, mentre preparen les ofrenes i prenem te.

Un cotxe ens acaba de portar fins a la destinació final: Sa Pa (que es pronuncia Sa Páaaa). De camí ens aturem a fer fotografies a les terrasses de cultiu de l'arròs i unes dones Dzao Do se'ns acosten per saludar-nos i oferir-nos unes fruites d'una palmera de gust molt àcid, els zou za. Elles són especialistes en plantes medicinals, llàstima que no ens podem quedar per demanar-los alguna cosa especial per a nosaltres...

Malgrat no trobar turistes en massa per ser temporada baixa, de seguida una imatge de Lloret es recrea al nostre imaginari. Restaurants internacionals, neons i grans cartells, botigues de souvenirs... Tot enfocat per oferir al turista tot allò que consideren li pot semblar més atractiu. És un punt de sortida de moltes rutes de senderisme, amb vistes panoràmiques a les terrasses d'arròs i a la muntanya més alta del Vietnam: el Fansipan. Pero res mes a banda d'aixo...

A l'endemà al matí un cotxe ens acosta a l'inici de la nostra ruta a peu per Lao Chai i Tavan. Des de Sa Pa unes dones H'mong negre ens segueixen, és un joc: elles ens trien, ens persegueixen, ens donen conversa i al final ens ofereixen les seves artesanies. El nostre passeig discorre per una vall que ens permet observar la feina al camp durant la collita de l'arròs, els bous d'aigua pasturant, la vida als poblats...

Collita de l'arros a les terrasses de Sa Pa.